Ningú va reparar en la presència de la noia quan va entrar a l’ETSEIB. Com de costum, es va dirigir cap als ascensors on s’aglutinaven els estudiants esperant que en baixés algun.
Un d’aquells aspirants a enginyer escoltava la verborrea d’un company sobre l’examen del dia anterior, però el seu pensament divagava. El seu company l’observava i veia en aquells ulls marrons, quasi negres, una mirada absent; el rostre posseïa una bellesa grega que envejaria el mateix Apol·lo, però tenia un matís de preocupació. Els seus cabells negres com l’obsidiana i la seva figura alta i imponent atreien les mirades de diverses noies, les quals eren massa tímides o insegures per dirigir-li la paraula.
L’aspirant va veure a la noia. La felicitat va inundar les seves faccions i la llum li va arribar als ulls al rebre-la amb un càlid somriure.
Ella era una noia de vint anys; alta, esvelta, amb preciosos ulls verds i cabells d’or; tenia un aspecte de calma i un aura de maduresa peculiar a les persones que des de la seva infància han tingut una vida difícil.
El company de l’aspirant es va quedar amb les paraules a la boca quan aquest últim es va dirigir a la noia i li va fer un petó. Ella irradiava goig al veure’l.
– Creia que avui entraves més tard.
– Això va ser ahir! Ja veig que et saps fins al mínim detall de la meva vida eh! – va dir l’aspirant rient – però comprenc que amb la vida que portes et costi recordar-ho tot. Tens cara de cansada, vas treballar ahir?
Si algú hagués observat detingudament a la noia hauria notat que la seva mirada semblava ensagnar-se, certament alguna cosa espantosa li passava a l’ànima; la felicitat que desprenia feia un moment va desaparèixer amb la rapidesa del vent que s’emporta una fulla de tardor.
– Si… vaig treballar, però no em ve de gust parlar d’això.
– Molt bé doncs, al sortir ens veiem?
– No ho dubtis – va dir la noia, i l’alegria va inundar el seu rostre.
Les hores van passar i la vida va seguir a l’ETSEIB. Els nostres amants esperaven amb impaciència el moment en el que les seves mirades es tornarien a creuar; quan els dos romandrien aliens al mon amb el meravellós desig de satisfer els desitjos de l’altre.
Quan l’hora va arribar no van trigar en enfilar camí cap a casa de la noia, amb la joia que posseeixen els joves enamorats. L’aspirant estava nerviós, s’estimava a la noia amb bogeria però mai havien arribat fins al final; sabia que ella volia anar amb calma i avui podia ser el seu dia. Els temps invertit en arribar i acomodar-se al pis d’ella va ser mínim. Ell l’escrutava amb la mirada, i veia aquell somriure que detenia al temps quan apareixia. A banda d’això li era impossible veure algun altre sentiment en aquella cara de marbre.
No cal dir que els petons i les carícies no van tardar a aparèixer. La noia bevia àvidament de cada gest de l’aspirant, cada carícia, cada petó, tot la feia estremir-se de plaer. Li resultava veritablement agradable que ell gaudís tant amb els preliminars, en contra de la majoria de persones amb les que s’havia ficat al llit.
L’aspirant estava en un estat entre l’eufòria i l’ èxtasis, a mesura que ella s’excitava més i més ell seguia el mateix camí. Quan va començar a sentir els petons d’ella pel seu pit i la seva llengua lliscant cada cop més baix volia que aquell instant no acabés mai. Era increïble. El seu membre estava completament erecte i volia acabar en breus.
“Merda, encara no em puc córrer, si acabem de començar. He de pensar en alguna altra cosa, a veure…” Però l’aspirant no es podia concentrar en res que no fos la noia, a la seva vida havia experimentat tant plaer amb cap parella, amb cap fel·lació, i començava a pensar que ella
tenia un do. Gaudia amb cada moviment, amb el tacte de la seva llengua i dels seus llavis d’una manera que havia cregut impossible fer-ho.
Quan ja estava al límit va indicar a la noia que parés i que s’estirés al llit, això li proporcionaria una excusa perfecta per aguantar més. La noia gaudia amb cada petó que li feia l’aspirant. Li va encantar quan ell es va dedicar especialment al coll, i després als mugrons. Pensava que allò dit sobre les zones erògenes era una veritat com un temple. Quan va notar els dits de l’aspirant buscant la seva vagina el va parar, ja estava suficientment humida. L’aspirant es va sentir una mica cohibit però va decidir substituir el treball manual pel bucal i ella el va deixar fer. Certament no ho feia gens malament, li agradava que ell no es descuidés d’altres zones i li anés demanant instruccions amb la mirada. Una bona comunicació sexual sempre és positiva. Tampoc va caler indicar-li res ja que, com ja hem mencionat, l’aspirant feia bé el seu treball i la noia estava sentint com la seva consciencia s’elevava al cel, sentia que podia tocar-lo, si morís en aquell moment, ho faria com la noia més feliç del món.
En un moment donat l’aspirant va parar i es va disposar a entrar dins d’ella.
Una coneguda cita futbolística ressonava al seu cap “Aquest partit, l’anem a guanyar.”
Abans de que passés res, la noia va baixar del cel per un moment, i la caiguda va ser tant forta que no va poder tornar a pujar. Va recordar qui era, la seva vida, i no ho podia oblidar.
L’aspirant va notar el canvi en ella. Al seu rostre només hi veia sofriment, una expressió de dolor que hauria entristit al mateix Diable si aquest existís. Quan ella li va indicar que no podia fer-ho, li va caure a sobre com una galleda d’aigua freda.
Es van vestir, en una habitació on es respirava tristesa i dolor. Ell la buscava amb la mirada, volia alguna explicació al fet de que hagués passat de sentir-se el senyor de la creació a un gra de sorra enmig del desert.
Malgrat els esforços de la noia, les seves mirades es van creuar i ella no va poder evitar que les llàgrimes banyessin els seus ulls. El cor de l’aspirant es va fondre al veure-la en aquest estat, de manera que la va abraçar esperant que ella es calmés, cosa que ella va agrair com si la seva vida hagués depès d’aquest acte.
– T’estimo, i crec que t’hauria d’haver explicat una cosa fa molt temps. –va dir la noia quan va ser capaç de parlar- Em sento una persona horrible. Has dipositat tota la teva confiança en mi i jo… dubto que pugui mirar-te a la cara un altre cop.
– Ets verge? – va preguntar l’aspirant innocentment.
– Tan de bo. Es que… saps que la meva situació és molt precària i amb la pujada de les matrícules cada cop em costa més aconseguir els diners que em permetin estudiar. A més em van denegar la beca. Per això treballo.
– Si, tot això ho se. Aquesta és la causa de que vagis tant cansada cada dia.
– Doncs bé, aquí volia arribar. El meu treball… sóc prostituta.
L’endemà la noia no va trepitjar l’ETSEIB.
Els qui coneixien a la peculiar parella sabien que alguna cosa havia passat. L’aspirant es mostrava taciturn, en contrast amb l’alegria i jovialitat que presentava habitualment; el seu rostre semblava més pàl·lid, augmentant el contrast amb els seus cabells negres; al fons de la seva mirada hi havien remolins de tristesa.
Com es habitual en aquests casos, la gent va començar a parlar quan la situació es va prolongar, però el cert és que a pesar de tots els rumors rocambolescos que circulaven, ningú sabia res del cert.
Aliena a tot això es trobava la noia a casa seva. Estava en una situació com la els drogoaddictes que deixen l’heroïna, però en el seu cas, l’aspirant era la seva droga. Pensava que havia perdut tot el que estimava a la vida, després de passar per la desesperació i la ràbia es va adonar de que la mort li somreia com una mare al fill que amamanta. Des de que aquesta idea va germinar a l’esperit de la jove, es va tornar més amable i riallera, va conformar-se millor amb el seu treball, menjava menys i no dormia més, i va trobar una mica més confortable aquella existència que tenia la seguretat d’abandonar quan volgués, com qui deixa un vestit usat.
Se li acudien dos procediments per morir: el primer es reduïa en lligar el llençol del llit a un llum i penjar-se; l’altre era tallar-se les venes. A la noia li repugnava la idea de llevar-se a un hospital amb el canell embenat i haver de suportar la compassió de la família, així que va optar pel primer mètode i aquell mateix dia es va fabricar una soga ben rudimentària. Quan es disposava a lligar-la al llum de la seva habitació, va escoltar com algú trucava a la porta. Va seguir amb la seva feina però veient que insistien es va dirigir cap a l’entrada i va obrir.
Davant seu estava l’aspirant, es presentava com ho fa un gos penedit enfront l’amo, amb el cap baix i les mans a l’esquena.
– Abans de que diguis res vull dir-te que vaig actuar malament. –Va dir l’aspirant.- Des de que no estic amb tu no li trobo sentit a res, es un sofriment tant intens que se’m fa impossible explicar amb paraules, només se que vull que tornem a ser tu i jo perquè si no mai més tornaré a conèixer la felicitat. Espero que puguis perdonar-me, que em deixis compensar el mal que t’he fet, però mai estaré en pau amb tu ja que el meu agraïment serà etern.
Dit això va oferir-li a la noia un lliri que amagava a l’esquena, mentre esperava la reacció que l’elevés al cel o el condemnés a l’etern sofriment.
Un somriure d’ella va ser l’únic que li va caler. Van passar-se hores xerrant, agraïts per retrobar-se i que les seves vides tornessin a tenir sentit. L’aspirant es va tornar a disculpar, la noia també per no haver-li dit el seu ofici abans. Alguna cosa havia canviat dins seu, la parella, tant trista hores abans, irradiava felicitat en totes les direccions. Les hores van volar i l’aspirant havia de marxar, però abans li va prometre una sorpresa a la noia:
– D’aquí tres dies vull que m’esperis davant del laboratori de física, a les 7 de la tarda. Vull compensar-te la teva paciència amb mi.
– Allà estaré.
Es van acomiadar amb un petó, i quan la noia va tancar la porta va saber que ja no necessitava la soga. Ella no va para d’agrair de que l’aspirant no hagués vist els macabres preparatius que feia a l’habitació. L’aspirant mai va ser conscient de que si hagués arribat uns minuts més tard, ja no hauria tornat a veure a la seva estimada.
El cel nocturn era mirat per la noia. Ella observava detingudament les poques estrelles visibles malgrat la contaminació lumínica que caracteritza Barcelona quan l’aspirant va aparèixer.
Una mirada va ser suficient per saber que ell tramava alguna cosa, de manera que quan l’aspirant va treure un mocador, i amb un somriure entremaliat li va indicar se’l lligués al voltant dels ulls la noia no es va sorprendre.
Ella, cega, es va deixar guiar per l’aspirant. Va ser conscient de que la conduïen a alguna cambra d’aquella planta i allà van esperar.
– On m’estàs portant?
– No facis soroll! –va xiuxiuejar l’aspirant- Ja ho veuràs, confia en mi.
Quan l’aspirant va estar convençut de que eren les úniques ànimes presents a l’ETSEIB va fer sortir a la noia de la cambra, i la va tornar a guiar. Ella estava intrigada, van pujar per les escales i es va dedicar a comptar-les per tal de saber a quina alçada estarien, però és difícil pujar unes escales a cegues per una persona acostumada a veure, així que la noia es va entrebancar, cosa que va fer que es descomptés. Després d’uns segles per la noia, l’aspirant va indicar-li que ja casi estaven, van sortir de les escales i van caminar fins a una altra cambra on l’aspirant va posar-la mirant en una determinada direcció i li va treure el mocador.
La ciutat s’estenia sota la mirada de la noia. La llum dels fanals i cases contrastava amb el cel nocturn creant un paisatge preciós. Darrere del perfil de tants edificis es podien veure les muntanyes i el Tibidabo, i si miraves al cel es podien veure estrelles, potser degut a l’altura a la
que es trobaven. Barcelona mai dorm i el bullici del trànsit seguia sent una realitat a aquelles hores, però no a l’ETSEIB, que ara només pertanyia a una parella d’enamorats.
La noia es va girar i va trobar a l’aspirant amb un somriure radiant. Ella estava en xoc.
– T’estimo. –va ser l’únic capaç de dir la noia.
I sense cap paraula més que espatllés aquell màgic moment es van abraçar i es van besar.
La cambra posseïa una taula al costat de la finestra que mostrava aquell bonic paisatge, on es van estirar els amants immersos l’un en l’altre. Abraçat a la noia, l’aspirant aspirava el seu perfum i bevia dels seus llavis. Ella tenia la pell suau i càlida, i els seus ulls eren dos pous on queia la mirada per no sortir-ne mai.
La noia es volia fondre amb l’aspirant, notava els seus llavis buscant la seva boca, la seva llengua fent filigranes per la seva pell, les seves mans recorrent el seu cos d’una manera extraordinària.
La roba es va convertir en una molèstia i no va trigar a caure on va ser llançada per la passió dels amants. Els dos estaven impacients i no es van entretenir amb floritures, l’aspirant es va posar sobre la noia i una mirada d’ella va ser l’únic que li va caler per saber que estava segura.
– Ho has fet algun cop?
– Estàs de broma? –va respondre ella, sense amargar la seva sorpresa.
– No em refereixo al sexe, em refereixo a fer l’amor.
L’aspirant es va extasiar amb el petó que li va fer ella alhora que li agafava el membre i se l’introduïa dins. La calidesa d’ella el va recórrer com una descàrrega elèctrica. Van començar a moure’s junts lentament, penetrant més. Ell va sentir la llengua d’ella a la boca i les seves mans acariciant-li el cul. Ella el sentia dins i onades de plaer la recorrien amb cada moviment.
La llum de la lluna penetrava per la finestra i il·luminava a la parella immersa en el joc del plaer. Semblava, i així era, que havia passat molta estona; l’aspirant pensava que ejacularia immediatament, així que va imaginar que compartia llit amb la Duquessa d’Alba, Belen Esteban, i altres personatges desagradables per tal d’allunyar-se del punt crític. La noia estava gaudint com no ho havia fet mai però necessitava una mica més de temps. Veient la situació de l’aspirant es va posar a sobre i va cavalcar fins a arribar al clímax. La imatge de la noia mossegant-se el dit índex intentant ofegar els gemits que va prorrompre al arribar a l’èxtasi, va fer que l’aspirant també arribés a la meta.
Es van estirar abraçats, gaudint d’aquest moment tant íntim; pensant en que seria de la seva vida si no es tinguessin l’un a l’altre. L’aspirant mirava a la noia admirant a seva bellesa. Ella mirava les estrelles a través de la finestra, buscant a cada una un motiu per estimar-lo.