L’edifici de l’Etseib s’alçava imponent sobre la Diagonal. Tot just eren les vuit del matí, i ella i un parell d’amics caminaven, encara mig adormits, cap a l’entrada. Mentre pujaven les poques escales que conduïen a la porta principal, un d’ells va fer un comentari sobre com n’estava de bona una noia de primer, i ella va riure, dient-li que ni en somnis se la faria. Llavors va dirigir els ulls cap al racó on sempre mirava cada matí. I allà hi era ell, fumant amb els seus col·legues abans d’entrar a classe. Fumava d’una manera tan sexy… Ella no podia deixar de mirar-lo i ell finalment se’n va adonar. Li va clavar la seva mirada, fosca, directa, penetrant, i la va saludar amb el cap mentre somreia una mica. Ella li va tornar la salutació mentre el cor se li disparava. No podia apartar la mirada. Ell, en canvi, no va tenir cap problema per deixar de mirar-la i seguir parlant amb els seus amics. Mentre passava de llarg i entrava a l’escola, ella no podia deixar de fer-se la mateixa pregunta: però per què em posa tant? No tenia sentit, no era el més guapo, ni el que estava més fort, ni el que vestia millor. Però aquella mirada… i aquells braços i aquella esquena i aquelles mans…només de pensar-hi sentia com se li tensaven els músculs, ben endins.
Era una atracció que no entenia, però el que sí que sabia era que, fos pel motiu que fos, no ho podia evitar. El desitjava. El desitjava profundament i no hi havia volta de fulla. Volia que la empotrés i li fes de tot. I cada dia en tenia més ganes.
Més tard, en una hora lliure, va pujar a la planta 10 a fer un cafè. Va pujar sola, els seus amics tenien classe o els hi feia mandra pujar fins allà. Just abans que les portes de l’ascensor es tanquessin del tot, algú les va tornar a obrir des de fora. Era ell. Va semblar sorprès de veure-la, i van intercanviar algunes paraules mentre l’ascensor pujava. Ell també anava a fer un cafè a la planta 10. Ella ja feia estona que s’havia quedat sense respiració. Sols en un ascensor que tenia deu plantes per davant? Era massa tensió sexual com per poder-la aguantar.
Ell va callar, i ella no va saber què més dir. El va mirar intensament, esperant que els seus ulls diguessin el que ella no s’atrevia a demanar: “fes-me tota teva, va, siusplau”. Per un moment, les seves mirades es van creuar, i ell va semblar entendre el que els ulls d’ella proclamaven. Durant un segon etern, ell es va quedar seriós, amb els ulls brillants, i ella hauria dit que estava a punt d’apropar-s’hi més, o de dir alguna cosa… Però de cop les portes de l’ascensor es van obrir, ell va apartar els ulls i va sortir. El moment havia passat. Decebuda, ella també va sortir i es va fer un cafè a la màquina. Ell va fer un parell de bromes, que ella va riure-li nerviosa, pensant encara en aquell estrany clima que s’havia creat dins l’ascensor. Quan ella anava a agafar el sucre, ell es va girar per agafar els seus diners. Ella es va distreure mirant-li el cul i el paquet de sucre li va caure a terra.
Es va ajupir a recollir-lo, i per una fracció de segon, va pensar que aquella era una postura una mica suggerent. Tenia el cul en pompa, que se li marcava bé amb aquella faldilla ajustada que portava, i des d’on ell es trobava també tenia visió directa dins el seu escot, i podia veure bé la forma dels pits, empresonats per un sostenidor d’encaix. Sense moure’s de posició, va aixecar el cap per mirar-lo i va poder comprovar, amb sorpresa, que ell havia pensat el mateix. La seva mirada havia agafat aquella espurna de desig que a ella li havia semblat veure a l’ascensor. Havia contingut la respiració, el seu cos estava tens. Ella va empassar saliva i va notar com començava a excitar-se. Però no es va moure. Ell va avançar l’escàs metre que els separava i va allargar el braç per agafar-li la barbeta. Ella va haver d’obrir la boca per poder respirar i no
ofegar-se. La mà d’ell va fer pressió cap amunt, i ella es va alçar, trobant-se més a prop d’ell del que mai ho havia estat. Ell va començar a moure la mà cap avall: li va acariciar la mandíbula, després el coll, l’espatlla, el braç, la cintura… Ella se sentia a punt d’explotar.
De cop, un soroll els va sobresaltar. Un professor havia sortit del seu despatx de projectes i anava cap als ascensors. Es van apartar l’un de l’altre ràpidament. El professor ni se’ls va mirar quan va passar de llarg. “Lavabo”, va dir ella, sense pensar, amb un fil de veu tenyida de desesperació. Ell la va mirar amb una barreja d’excitació i divertiment a la mirada, i va assentir. Ella es va dirigir cap la lavabo de noies (sempre estaria menys concorregut que el de nois), va entrar i va posar la cara contra el mirall. Li cremava. Va sospirar. “ Déu meu, què està passant? Vindrà? O m’ho he imaginat tot? Com he pogut dir-li que anéssim al lavabo? Què pensarà?”. El cor li anava a cent i tot el cos li tremolava. Llavors la porta es va obrir, ell va aparèixer, i els nervis, la vergonya, tot es va diluir davant del desig que li cremava per dins. Se li va tirar al damunt, contra la porta. El petó encara els va encendre més. Van passar la balda. Ell li va abaixar les mitges mentre li recorria el coll amb els llavis. Ella li va obrir els pantalons mentre li besava el pit. Ja no era conscient del tot del que estava fent, només es podia concentrar en aquell moment, en els seus anhels fets realitat per fi. A la seva ment emboirada de tant en tant s’escolava algun pensament inconnex: “com em posen les seves mans, li trec la samareta?, oh mare meva…”
El silenci l’havien trencat feia estona amb les seves respiracions, cada cop més agitades. Ell li va posar la mà entre les cames, notant-la totalment mullada, i ella va gemegar més fort del que pretenia. Ell li va tapar la boca amb la seva. Ella va deixar que la seva pròpia mà busqués per dins dels seus calçotets, i quan el va tocar ell va deixar escapar un gruny baix. Allò encara la va excitar més, i va començar a moure la mà mentre ell també movia la seva. De cop, ell la va apartar, la va empotrar contra la porta i la va girar d’esquena a ell. Va acabar de baixar-li les mitges i les calces, i li va aixecar la faldilla. “Déu meu, per fi…” va ser l’únic que a ella li va passar pel cap mentre esperava, ansiosa, a que tots aquells mesos de fantasies es convertissin en realitat. “Va, a què esperes…!”.
Un so estrident la va sobresaltar de cop. Va fer un bot i va obrir els ulls. Desconcertada, va trobar-se una estança fosca, il·luminada només pel mòbil, que tenia l’alarma sonant.
Ho havia somiat tot. La ràbia i la impotència, mesclada amb el desig, que encara no se li havia apagat, la van fer saltar del llit i de poc no llença el mòbil contra la paret. Havia estat tan a prop, tan a prop… Llavors es va aturar, va mirar-se al mirall. Es va ajupir en la mateixa postura que, en el seu somni, l’havia excitat a ell. I si…? Per què no? Va obrir l’armari i va treure el conjunt d’encaix que s’havia comprat feia poc. Seguidament, va buscar aquella faldilla ajustada i la samarreta amb escot. Va somriure.
Qui diu que no podem fer realitat els nostres somnis si no ho intentem?